Los Gatos Negros: "Qué contento estoy"

La setmana passada dedicàvem una petita entrada d'homenatge a Ernesto Rodríguez, traspassat bateria dels Gatos Negros. Uns dies després ens hem trobat amb una altra notícia trista: la mort, aquest cop, de Jack Bruce, baixista, cantant i compositor de llarga trajectòria. Tot i això, se'l recorda sobretot pels anys en què va pilotar, juntament amb Eric Clapton i Ginger Baker, el supertrio Cream. Donat el virtuosisme instrumental de tots tres, no és estrany que fossin pocs els conjunts que a l'Espanya franquista s'atrevissin a versionar-los. Los Gatos Negros, però, van ser un d'ells, amb aquest "Qué contento estoy", publicat el 1967 com a cara B d'un single que completava "Homburg", dels Procol Harum (insisteixo un cop més: aquesta interessant etapa del grup està pendent de reedició digital). "I'm so glad" era un vell blues d'Skip James que Cream havien electrificat magistralment al seu primer LP. La versió dels Gatos Negros resulta més que digna, tot i la dificultat afegida que suposava la traducció de la lletra al castellà. D'altra banda, si ens hem de guiar per la portada del disc, també va ser el debut del nou baixista del grup, Frank Andrada.

En tot cas, ens serveix com a homenatge doble a Ernesto Rodríguez i Jack Bruce.

 


 CAST: La semana pasada dedicábamos una pequeña entrada de homenaje a Ernesto Rodríguez, fallecido batería de los Gatos Negros. Unos días después nos hemos encontrado con otra noticia triste: la muerte, esta vez, de Jack Bruce, bajista, cantante y compositor de larga trayectoria. Aún así, se le recuerda sobre todo por los años en qué pilotó, junto con Eric Clapton y Ginger Baker, el supertrio Cream. Dado el virtuosismo instrumental de los tres, no es extraño que fueran pocos los conjuntos que en la España franquista se atrevieran a versionarlos. Los Gatos Negros, sin embargo, fueron uno de ellos, con este "Qué contento estoy", publicado en 1967 como cara B de un single que completaba "Homburg", de los Procol Harum (insisto una vez más: esta interesante etapa del grupo está pendiente de reedición digital). "I'm so glad" era un viejo blues de Skip James que Cream habían electrificado magistralmente en su primero LP. La versión de los Gatos Negros resulta más que digna, pese a la dificultad añadida de traducir la letra al castellano. Por otro lado, si nos tenemos que guiar por la portada del disco, también supuso el debut del nuevo bajista del grupo, Frank Andrada.
En todo caso, nos sirve como homenaje doble a Ernesto Rodríguez y Jack Bruce.

En record d'Ernesto Rodríguez

Han passat ja unes setmanes però em resisteixo a no deixar constància al blog de la mort d'Ernesto Rodríguez, bateria i fundador dels Gatos Negros i els darrers anys enrolat als Sirex. Rodríguez, de 70 anys, va morir el passat dia 2 a Barcelona, la ciutat en la que havia nascut. Rodríguez va ser un dels pioners del rock a la ciutat, ja que va formar part d'un dels conjunts universitaris més destacats, Catch As Catch Can. Posteriorment va ser el fundador de Los Gatos Negros i, juntament amb el teclista Carlos Maleras, l'únic membre fixe al llarg de tota la dècada. Podeu trobar més informació i escoltar els Gatos Negros en aquest mateix blog. El 2010, Ernesto s'incorpora als Sirex com a reforç davant el deteriorament de salut de Lluís Gomis, a qui va substituir a la seva mort.

Quan feia la recerca per al llibre Eco i distorsió, allà pel 2008, volia entrevistar Rodríguez per tenir una visió complerta de la trajectòria de la banda (el meu "gato" entrevistat, Quique Tudela, s'hi va incorporar a mitjans de la dècada) i també m'interessava el seu testimoni de l'època dels conjunts universitaris. Vaig fer diversos intents de concertar una cita i fins i tot diria que vam quedar un cop, però l'entrevista finalment no es produir. Tota una llàstima.

Us deixo amb una curiosa fotografia d'uns Gatos Negros desendollats que em va proporcionar Quique Tudela. Deu ser feta a l'entorn del 68, ja que el baixista és Frank Andrada. Ernesto Rodríguez és el segon per l'esquerra.

The Finder's: "No quiero que me dejes"

És fàcil confondre The Finder's, els nostres protagonistes d'avui, amb Álex y los Findes, dels quals ja hem parlat en diverses ocasions. No és el mateix grup, però sí que tenen un origen comú, ja que totes dues bandes van nèixer de Los Findes, la formació original que va arribar a enregistrar un EP. Després, el grup es va escindir i la majoria dels seus components es van convertir en Álex y los Findes. The Finder's (així, amb article en anglès) tindrien una carrera menys lluïda. Aquesta versió del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones, publicada el 1967, potser seria el més interessant de la seva discografia.

 

CAST: Es fácil confundir a The Finder's, nuestros protagonistas de hoy, con Álex y los Findes, de los cuales ya hemos hablado en varias ocasiones. No es el mismo grupo, pero sí que tienen un origen común, puesto que las dos bandas nacieron de Los Findes, la formación original que llegó a grabar un EP. Después, el grupo se escindió y la mayoría de sus componentes se convirtieron en Álex y los Findes. The Finder's (así, con artículo en inglés) tendrían una carrera menos lucida. Esta versión del "Let's spend the night together" de los Rolling Stones, publicada en 1967, quizás sería lo más interesante de su discografía.