Quart lliurament del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Sembla que amb tota la intenció de convertir-se en clàssic prenadalenc, fa un parell de caps de setmana es va llençar -amb tota l'artilleria de La Vanguardia- el quart volum de Pop a la catalana recopilat per Òscar Dalmau en la seva faceta de Phil Musical. En aquest blog ja hem ressenyat el segon i el tercer volums, de manera que no insistirem sobre les bondats del projecte, que són molts, i anirem directament al contingut d'aquest nou episodi, recordant, això sí, que aquí es parla de "pop" en una definició mooooolt àmplia.

Pel que fa al nostre interès principal, els conjunts elèctrics, en aquesta ocasió hi apareixen els Picapedrers, els Corbs i els Dracs amb versions un pèl anèmiques de Beatles, Stones i Temptations, respectivament. Més divertits resulten els mallorquins Beta Quartet amb una adaptació garatge de la cançó infantil "Ton pare no té nas". Igualment més consistent és la divisió de noies ié-ié, entre d'altres amb Lita Torelló, Betina o una Núria Feliu que s'erigeix en la gran protagonista amb un total de tres temes. També hi ha l'inevitable dosi freak amb Rudy Ventura i sobretot els meravellosos Queta i Teo. La sorpresa principal l'aporta un Miguel Ríos que interpreta en un català força creïble un tema d'aires gospel.

Tot i aquests atractius, el cert és que el CD perd una mica de gas en el tram final en el què apareixen les inclusions més discutibles (Emili Vendrell, Lluís Olivares). Tot i això, és llavors quan sona la millor cançó del disc: "Per Sant Joan" de Bruno Lomas, gran composició (original de Juan & Junior) meravellosament interpretada per l'alcoià en el que de fet va ser la cara A del seu únic single en valencià. Una cançó que mereix una entrada per ella mateixa. La farem.

Segon volum de les "¡Chicas!" de Vampisoul

Amb la baixada de tensió que fa temps que pateix aquest blog m'havia quedat per comentar l'aparició, ja fa uns mesos, d'una novetat discogràfica francament recomanable, encara que depassi els límits estrictes temàtics i geogràfics en els que habitualment ens movem. Es tracta del segon volum de ¡Chicas! Spanish Female Singers, editat per VampiSoul. Aquí no ens cansarem de lloar les virtuts dels recopilatoris que està llençant VampiSoul (o Munster, que pel cas és mateix), i que ja hem comentat en el cas de discos dedicats als sons jamaicans, el garatge o el soul hispans. I aquest nou llençament no és una excepció: una selecció molt ben pensada a càrrec d'un especialista (altre cop Vicente Fabuel), el millor so possible i sobretot una presentació excel·lent, amb crèdits complets, breu explicació i reproducció de la portada original de cada tema.

Si bé el primer volum es concentrava en bona mesura en les chicas ye-yé més populars, aquest cop, tot i conservar alguns noms clau com Rocío Dúrcal o Karina, la selecció ha aprofundit en diverses direccions menys òbvies. D'una banda, ampliant l'espectre temporal fins al 1978, guanyant en varietat estilística. De l'altra, incorporant solistes d'origen internacional tot i que fessin part de la seva carrera a Espanya, i així tenim cantants nord-americanes (Donna Hightower, Barbara Potts), franceses (Claudine Coppin), britàniques (Satin Bells) i sobretot llatino-americanes (Las Trillizas de Oro, entre d'altres).

Amb aquesta "invasió forània", la nòmina catalana queda reduïda, si no ens fallen els números, a una sola representant: Alicia Granados. Tot i això, figura entre el més interessant del disc. Primer, perquè certament és una figura interessant: descendent d'Enric Granados, nena prodigi i emergent estrella adolescent, que amb el canvi de dècada formaria un trio vocal anomenat Alicia y Nubes Grises. Segon, perquè la canço triada, "No soy un guarismo" (1967), era una mena de crit reivindicatiu del "jo" i alhora una bonica peça pop.

Per tant, un CD ben recomanable (el podeu comprar aquí) en el què també trobareu d'altres sorpreses. Personalment, el que més m'ha impactat és "Contigo", sensual i shaftiana peça interpretada per... Paloma San Basilio! No ho hagués dit mai.