Revisió de Jordi Batiste

Jordi Batiste, un dels músics fonamentals de l'escena catalana dels -atenció!- darrers 50 anys, està d'aniversari. Batiste va arrencar aquesta celebració al maig, amb un espectacle titulat "Toca revisió" al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, amb un munt de músics i amics. El mateix espectacle -suposem que sense convidats- formarà també part del Circuit Folc, amb parades a diverses poblacions. Aquest octubre, la revista Enderrock n'ha publicat la versió discogràfica, un CD amb nou cançons de tota la seva trajectòria, a banda d'una extensa entrevista. A més, Batiste protagonitzarà un concert-entrevista també organitzat per Enderrock aquest dijous a l'antiga fàbrica Damm.

Val la pena insistir-hi: Batiste és un dels pocs músics de la generació "eco i distorsió" -permeteu-nos que la designem així, amb un punt d'egocentrisme, donat que a més Batiste va ser a la presentació del llibre- que va continuar la seva carrera musical acabats els anys 60, impulsant projectes nous fins arribar a l'actualitat. La seva darrera aposta, titulada significativament Nova, va "debutar" el 2012. Si algú s'ha guanyat, per tant, el dret a permetre's ara un punt de nostàlgia, és ell. 

I no parlem només de constància, sinó de qualitat: Batiste va encadenar almenys tres projectes a més molt singulars dins el panorama musical català i fins i tot espanyol. Els Tres Tambors van ser pràcticament l'únic grup de pop rock de mitjans dels 60 a tot l'Estat que tenien com a referent preferent Bob Dylan. Màquina! van ser un dels capdavanters del que es va anomenar "underground" o rock progressiu i que no era altra cosa que l'intent de posar-se a l'alçada de la música anglosaxona en el canvi de dècada. I els dos LPs d'Ia & Batiste, altre cop, són una de les millors mostres d'adaptació hispana dels singer-songwriters californians, a mig camí entre el pop i la cançó d'autor. 

Toca revisió, el CD d'Enderrock, comença lògicament amb una cançó de cadascun d'aquests tres projectes. En el cas d'Els Tres Tambors no podia ser altra que la "Cançó del noi dels cabells llargs", primera composició de Batiste i que s'ha convertit en el que els anglosaxons en diuen "cançó de signatura". Precisament l'hi vam dedicar una de les primeres entrades d'aquest blog -i una de les més visitades- i no hi insistirem, tot i que sí que val la pena remarcar que, si no m'equivoco, ara per ara és l'única opció d'aconseguir legalment aquest tema en suport digital. De Màquina! potser hauria estat millor escollir alguna cançó dels seus dos primers singles, rodons. La secció més arqueològica del CD es tanca amb un tema de Rocky Muntanyola del 80, i la resta ja dedica al Batiste del segle XXI: una cançó d'Els Miralls de Dylan -projecte compartit amb Gerard Quintana-, dues de sengles discos en solitari i dues més de Nova. La darrera, inèdita, és una adaptació del "Perfect day" de Lou Reed. 

Una bona introducció a l'obra de Batiste, però clarament insuficient davant la necessitat de conèixer més en profunditat Els Tres Tambors, Màquina! i Ia & Batiste. I, en aquest sentit, ens toca lamentar, altre cop, que els dos EPs del seu primer grup -el primer grup de pop en català realment important- no estiguin reeditats. 

Folch i Camarasa: adaptant lletres pop al català

Els que ens seguiu també al facebook ja sabreu que les darreres setmanes a Molins de Rei s'ha viscut un modèlic homenatge al grup local Els Dracs, que han estat els protagonistes del pregó de festa major així com d'un concert, una exposició i un cicle de xerrades, entre d'altres. Més endevant mirarem de donar-ne més informació, però de moment farem un breu apunt a propòsit de la darrera de les xerrades, a la què vam poder assistir. Com és sabut, Els Dracs van editar quatre EPs de versions en català per a Concèntric -tot i que també van gravar en castellà per Alma-, i és lògic que una de les xerrades es dediqués a la seva contribució a la normalització lingüística, en un moment en què era poc habitual la música moderna en català.

Així, Marta Espona, del Servei Local de Català de Molins, va exposar el concepte de normalització lingüística, mentre què Laura Borràs. presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, va lloar algunes de les solucions de les traduccions al català dels covers d'Els Dracs, tant per mantenir un difícil equilibri entre una llengua que fos viva i reconeixible i al mateix temps normativa, com per trobar solucions que si bé no eren estrictament literals, sí que mantenien el sentit de l'original. En aquest sentit, va esmentar com en la famosa "La casa del sol naixent", els versos "My mother was a tailor / She sewed my new blue jeans", van convertir-se en "La mare era modista / Tenia bones mans".

D'esquerra a derta, Borràs, Espona i Folch i Camarassa. 

Tot i això, el més interessant, sens dubte, va ser la participació de Ramon Folch i Camarasa, autor de la majoria d'aquestes traduccions que van fer servir Els Dracs (Beatles, Animals, Yardbirds, Donova o Adamo, per exemple), així com molts altres artistes pop de l'escuderia Concèntric. L'escriptor (entre d'altres, guionistadel Massagran, el Tintín català), a prop de fer els 90 anys, va exhibir enginy i humor fi en la majoria de les seves intervencions. La revelació més important, però, és que malgrat que les traduccions hagin quedat signades per ell, en realitat es tractava d'un treball cooperatiu, sobretot amb la seva dona.

Es dóna la circumstància que Folch i Camarasa, malgrat haver estat un reconegut traductor de l'anglès i el francès, treballava només a partir de textos escrits, ja que de fet va reconèixer que és incapaç d'entendre una conversa en aquestes llengües. Així, era la seva dona, Montserrat Pons, qui escoltava els discs originals i en transcriva la lletra. Era a partir d'aquesta transcripció que Folch en feia una traducció al català, que després encara se sotmetia a retocs per part de Josep Maria Espinàs, pensant sobretot en adaptar-la per a ser cantada.

És interessant saber que, per fer la traducció al català, ni tan sols es disposava de la lletra "oficial" de la cançó. En aquest sentit, és possible que fins i tot hi hagi, en les adaptacions al català (i potser també al castellà) errors involuntaris fruit d'aquest mètode "transcriptor". Però, en tot cas, em va recordar el que el Josep Vercher dels Cheyenes m'explicava quan el vaig entrevistar: que en aquella època, en contraposició als moltíssims recursos existents avui en dia, quan un volia saber com tocar una línia de baix, un riff de guitarra o aconseguir un efecte determinat, l'única informació que hi havia era el propi disc, que calia escoltar una i cent vegades. Exactament el mateix per desxifrar-ne la lletra, sembla.

Tornant a la xerrada de Molins, es va produir una divertida divergència entorn el nombre de cançons que Folch i Camarasa havia traduït per als Dracs, ja que ell mateix deia que havien estat només vuit (sis de l'anglès i dues del francès), mentre que el nombre real segurament sigui superior. Igualment va voler especificar que per fer aquesta feina cobrava, "perquè en aquella època per catalanisme fèiem moltes coses sense cobrar, però l'Ermengol Passola [el fundador de Concèntric], que era un bon empresari, sabia que això ho havia de pagar". I un darrer apunt: li van preguntar a Folch i Camarasa què li semblava el Nobel a Dylan. Ell s'hi va mostrar favorable, i el va considerar un reconeixement a tots els que havien treballat per la cançó popular com a forma de cultura.

Primer volum de la discografia dels Gatos Negros

Vagi per endavant que Rama Lama Music és l'única discogràfica que està mirant de reeditar de forma sistemàtica i ordenada bona part del patrimoni pop d'aquest país. Cal felicitar-los, i molt, per recuperar ara la discografia d'un dels grups barcelonins dels 60, els Gatos Negros, que fins ara només estava disponible parcialment en format digital (ho vam explicar aquí). A més, sembla que Rama Lama darrerament està cuidant una mica més determinats aspectes, com ara les notes informatives incloses al llibret, en aquest cas signades per Antonio Subirana.

Ara bé, i ja em sap greu, amb Rama Lama sembla que la felicitat mai no és completa. M'explico: de moment han editat el que es presenta com a volum 1 dedicat al grup, i que inclou els seus dos primers EPs per Belter (62-63), els quatre de Vergara (64-65), el mític LP homónim del 66 i el no menys mític -tot i que per motius oposats- single que van editar el mateix any. En total 38 cançons repartides entre dos CDs d'uns 45 minuts cadascun. És a dir, que quedava espai de sobres per incloure els cinc singles editats entre el 67 i el 69 (potser el més interessant del grup) i fins i tot els dos que van publicar aquest darrer any ja com Los Gatos. En canvi, ens haurem d'esperar a un segon volum difícil de justificar, com no sigui que ens incloguin també enregistraments posteriors del grup, dels 80, de molt menys interès.

Sigui com sigui, si més no ja podem resseguir la trajectòria del grup durant els seus primers anys. Els EPs de Belter els presenten amb format de quintet, amb saxo, i el so i repertori propi de l'època, molt orientats al twist. A partir del 64 comencen a incorporar cançons de grups britànics, incloses un parell de versions primerenques dels Beatles força encertades, juntament amb temes clàssics de Chuck Berry i alguna melodia italiana (no per res en aquell moment el seu baixista era Piero Carando, provinent dels Pájaros Locos). El seu darrer EP del 65 inclou un intent d'èxit apuntant-se a la moda del pop d'aires aflamencats amb "María Lola". L'èxit de veritat, però els arribaria l'any següent amb "Cadillac", cançó a la que ja vam dedicar una entrada en aquest blog. "Cadillac" es va incloure en un LP que hem qualificat de mític donat que va ser dels primers i únics veritables LPs (no recopilatoris) enregistrats per grups barcelonins als 60 i perquè també incloïa temassos de Yardbirds, Hollies, Spencer Davis Group i James Brown (tot i que també alguns altres de força fluixos). El seu darrer llençament inclós en el doble CD va ser el single que van editar a continuació, i que demostra que Vergara no tenia ni idea de què fer amb el grup: versions de "Juanita Banana" i "Raska-yu" que el grup, lògicament, mai van tocar en directe. Val a dir que, malgrat tot, el "Raska-yu" encara té una certa gràcia.

Podeu comprar el CD aquí. I ara, a esperar quan surt el volum 2... i què inclou.

Segon volum d'"Algo Salvaje" de Munster

No ens cansaríem mai de cantar les virtuts formals dels recopilatoris de Munster Records, però com que hi ha risc d'avorrir el lector, em limitaré a esmentar-les per la via telegràfica: crèdits i comentari de cada cançó; reproducció de les portades originals; cuidada presentació... Virtuts que, un cop més, trobem al segon volum d'Algo Salvaje, la sèrie dedicada al garatge i beat espanyol dels 60s. I virtuts que, malgat tot, no serien suficients si no complementessin una selecció de cançons excel·lent, combinant allò familiar (Íberos, Juan & Junior) amb joies francament desconegudes (algú havia sentit mai parlar de Los Águilas Reales?).

Així, en aquest segon Algo salvaje trobem dues de les cançons més representatives del garatge barceloní: "Soy así", de Los Salvajes", i "Cadillac", de Gatos Negros. Són eleccions tan òbvies -van ser de les primeres cançons a les què vaig dedicar entrades en aquest blog- que potser el més estrany és que no apareguessin ja al primer volum. Però, com dèiem, la gràcia de la sèrie és combinar cançons com aquestes amb d'altres que només veritables especialistes -com el valencià Vicente Fabuel, responsable de la sèrie- coneixen. Per exemple, "Acción", a càrrec de Don y Su Banda Club, banda fantasmagòrica de la què no es té cap informació i que Fabuel situa a Barcelona perquè la cançó va signada per Luarca, el locutor Luis Arribas Castro, que també havia signat temes de Salvajes i Lone Star. La nòmina catalana es completa amb els gironins Simuns i Los Tonks, que versionen, respectivament, John Mayall i Georgie Fame. És a dir, que la cosa no acaba amb "Soy así" i "Cadillac".

En total, 28 cançons, majoritàriament originals, en aquest ben aprofitat CD -o, si sou de la facció nostàlgicotalibana del vinil, també podeu optar per la versió doble LP- que podeu comprar aquí. A destacar també el contingent mallorquí, amb Pops, Grupo 15, Z-66 (el grup de Lorenzo Santamaría) i Ramón-5, el quartet -malgrat el nom- del productor Ramon Farran. De terres valencianes no podia faltar Bruno Lomas -ja ho he dit en la darrera entrada d'aquest blog: una de les meves debilitats- amb una versió d'"Inside Looking Out" dels Animals que crec que és una de les millors mostres de la seva credibilitat com a cantant rock.

Esperem ja amb impaciència el tercer volum!

"En San Juan" / "Per Sant Joan": història d'una cançó

A la meva ressenya del quart volum de "Pop a la catalana" ja vaig apuntar que, en la meva opinió, el millor tema era "Per Sant Joan", interpretada per Bruno Lomas. N'hi haurà que potser no estaran d'acord, però el que és evident és que es tracta d'una cançó amb una història notable, no només per formar part de l'únic single en català del de Xàtiva sinó perquè la composició original era, precisament, en castellà i obra dels exiliats del millor grup de pop espanyol dels 60, i va passar d'una llengua a l'altra per la intermediació d'un dels millors cantautors en ambdues llengües.

"En San Juan" era la cara B del cinquè single de Juan y Junior (és a dir, Pardo i Morales), publicat el 1968. Els exbrincos són autors d'una curta però excelsa discografia de pop suau i melòdic, de la qual "En San Juan" n'és una bona mostra: producció de luxe i harmonies vocals marca de la casa. L'únic però, com en altres temes del duet, és una lletra massa ensucrada, amb versos com aquest: "El santo sonreía bonachón / y yo un poco azarado te miré, / diciendo pocas cosas / sencillas y amorosas."



Aquesta devia ser l'opinió ni més ni menys que de Joan Manuel Serrat, que va decidir versionar la cançó el mateix any, en una iniciativa gens habitual al llarg de la seva carrera. Serrat, que en aquell moment només cantava en català, no es va limitar a traduir la lletra original dels exbrincos, sinó que directament va optar per reescriure-la de zero, mantenint només el Sant Joan del títol, que passava de ser a un lloc a un moment: així, ja no era l'església testimoni de l'enamorament d'una jove parella, sinó la nit màgica que dóna pas a l'estiu amb les seves fogueres: "Llavors un tros de fusta era un tresor / i amb una taula vella ja érem rics / Pels carrers i les places / anàvem de casa en casa / per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan."



L'evocadora i nostàlgica lletra de Serrat devia d'activar algun ressó intern a Bruno Lomas -nom real: Emilio Baldoví-, que probablement es devia reconèixer en alguns dels versos. Vaja, potser van ser raons simplement comercials -amb aquest tema va participar al Festival de la Cançó de Barcelona- o la seva qualitat, però vull pensar que -i més tenint en compte que durant la transició flirtejaria amb Fuerza Nueva- raons sentimentals van influir en el seu únic single en valencià.



Bruno Lomas és una de les meves debilitats. Penso que és un dels grans oblidats del pop hispà dels 60s. Si no hagués mort en un accident de cotxe el 1990 -i si aquest país no fos com és- potser hauria pogut gaudir d'una llarga i digna carrera, com una mena de Tom Jones -a qui va adaptar amb freqüència- a la valenciana.

Los Mustang: "El hombre estrella"

Un cop més, la desaparició d'un referent motiva una nova entrada d'aquest blog. Aquest cop es tracta de la inesperada mort de David Bowie, pocs dies després de complir els 69 anys i estrenar nou disc, molt ben rebut per la crítica. Tot i que els anys daurats de Bowie van ser els 70, quan semblava anar sempre una passa per endavant, mentre canviava de pell un cop i altre -del glam de Ziggy Stardust al neo soul i després als discos enregistrats a Berlín-, no és menys cert que la seva carrera té les arrels a l'escena 60's, a la què va homenatjar en el seu àlbum de versions Pin Ups.

El nostre petit homenatge arriba de la inesperada mà dels Mustang, que el 1973 es van atrevir a versionar "Starman" en el què, de fet, va ser el seu darrer single (la majoria dels seus contemporanis feia anys que ho havien deixat). Una mostra que, el 1973, els Mustang continuaven funcionant si fa no fa com deu anys abans: "El hombre estrella" és un bon cover, amb arranjaments i interpretació pràcticament calcats de l'original i Santi Carulla mostrant que era un vocalista tot terreny. L'adéu dels Mustang ens serveix avui per dir adéu a David Bowie.

CAST: Una vez más, la desaparición de un referente motiva una nueva entrada de este blog. Esta vez se trata de la inesperada muerte de David Bowie, pocos días después de cumplir los 69 años y estrenar nuevo disco, muy bien recibido por la crítica. A pesar de que los años dorados de Bowie fueron los 70, cuando parecía ir siempre un paso por delante, mientras cambiaba de piel una y otra vez -del glam de Ziggy Stardust al neo soul y después a los discos grabados en Berlín-, no es menos cierto que su carrera tiene las raíces a la escena 60's, a la que homenajeó en su álbum de versiones Pin Ups.
Nuestro pequeño homenaje llega de la inesperada mano de los Mustang, que en 1973 se atrevieron a versionar "Starman" en el que, de hecho, fue su último single (la mayoría de sus contemporáneos hacía años que lo habían dejado). Una muestra que, en 1973, los Mustang continuaban funcionando poco más o menos como diez años antes: "El hombre estrella" es un buen cover, con arreglos e interpretación prácticamente calcados del original y Santi Carulla mostrando que era un vocalista todoterreno. El adiós de los Mustang nos sirve hoy para decir adiós a David Bowie.